viernes, 26 de diciembre de 2008

PEPE BIOT.



La Generalitat Valenciana ha atorgat el seu VI Premi de les Arts Plàstiques al pintor melianer Pepe Biot. Estic quasi tan content com si me l'hagueren donat a mi, que no sé dibuixar ni pintar ni agafat de la mà de Picasso. Almenys per una vegada la Generalitat l'ha encertada de ple. La meua enhorabona. A Pepe i a la Generalitat ! Pepe és un pintor de primeríssima qualitat. Un artista, però, que s'ha mantingut, per les raons que siga, sempre al marge de segons quins circuits i de les modes del sector. El reconeixement, per tant, té un doble valor. I jo, com dic, estic que balle amb un peu. En honor i homenatge del nostre melianer més universal, m'agradaria ara i ací escriure algunes ratlles elevades. Però l'elogi demana distanciament i mesura. La meua amistat amb Pepe m'impedeix tant l'un com l'altra. Us reproduïsc, però, un petit text que vaig escriure fa uns anys com a nota del meu dietari Espill d'Insolències (Bromera):

2-IX-95


Pepe Biot ens ha portat el quadre que li havíem encomanat. És, lògicament, un gran tronc d'olivera: un oli preciós que Marisa ha decidit que presidirà el nostre menjador. Aquest pany de paret ha estat buit des del dia que vam arribar ací, ara ja fa cinc anys, a l'espera del quadre de Biot. Marisa, la xiqueta i jo ens el mirem amb satisfacció: és una meravella, però no sabria dir per què. Supose que, en primer lloc, perquè és de Pepe Biot. I s'ha acabat.

I, en efecte, per a nosaltres, Biot és, abans que cap altra cosa, Pepe. I això mateix ja determina la nostra percepció de la seua pintura. Els nostres ulls no són objectius ni neutrals --ho confesse. Per a qui ens coneix, aquesta declaració de principis és una obvietat sobrera. Ben bé que ho sé. Però, ací, en aquest apunt circumstancial, m’enganyaria jo mateix si recorrera a la pirotècnia literària per a dir segons quines coses. Com ho faria ell si, per exigències de vés a saber què o qui, es dedicara a pintar gallines que ompliren de goig els menjadors de la coentor valenciana. La fidelitat a les conviccions té les seues espines. Però Pepe n’ha fet, d’això, una forma d’expressió personal.


La nostra relació és senzilla, sense connotacions de falsa grandesa, però amb un estret llaç d’afecte. I aquesta nota n’és una simple continuació. No hi cap cap mena de justificació més. No cal, perquè tampoc és cosa de compromisos. La nostra amistat no és formal ni aristocrtàtica. Som gent de poble, fills d’un context més o menys rural i més o menys modernitzats pels llibres, els viatges i, sobretot, les universitats que donen les converses entre amics.


La meua cultura artística és primària, de vol curt. En sóc un simple consumidor. Però només m’emociona l’obra calenta, l’obra sincera --si em passeu l’adjectivació. La de Pepe ho és, ben bé que ho sé també. No és un simple figuracionista. Però tampoc un esteta explorador de la llum i de l’ombra. La seua pintura és l’antítesi de l’universalisme provincià i de l’exotisme vulgar tan corrent entre les avantguardes oficials. És una pintura lligada a la nostra manera de ser, al gust que donen les coses pròximes. El tema, la forma o el color formen el triangle de la naturalitat, sense deliris de grandesa.


Pintar, per a Pepe Biot, és una manera de viure. Sempre l’he conegut igual com ara. Pintava cràters i llengües basàltiques quan els volcans eren el seu medi vital. I pinta, amb unes mans beneïdes, garrofers i oliveres. Perquè ara, entre els plecs milenaris dels seus troncs, és capaç d’expressar tota una cultura ben arrelada a la nostra manera de viure. Demà vés a saber què pintarà. Ho farà, això sí, amb la mateixa franquesa d’esperit, amb la mateixa tenacitat de ferro que ho fa la gent de bé, amb una mentalitat oberta i un aire planer i modest: ple de vida. Nosaltres, purs aficionats a la grafologia literària, en deixem constància, si molt convé.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada